Pavlov. La psicosi experimental. A un gos se li ensenyava a diferenciar entre un cercle i una el.lipse. En acabant, se li demanava distingir entre cercles i el.lipses cada vegada més semblants. El gos, lògicament, fracassava cada vegada més en els seus assajos. Els castics, per tant, augmentaven i els premis disminuïen. I quan ja era impossible discriminar entre les figures presentades, al gos li sobrevenia un brot psicòtic. Els símptomes: pegar-se mossos maníacs, comportaments comatosos, etc. (1)
Teatre de
En un moment determinat, l’instructor deixava de recompensar un volantí ja premiat. Aleshores, el delfí n’assajava uns altres, com si volguera descobrir quina peça del seu repertori volia el seu instructor. I si este no en reforçava cap, el delfí acabava fent volantins mai vistos en la seua espècie. és a dir, esdevenia creador.(1)
Per què? Perquè, enganyat, prenia un context experimental embogidor per un d’aprenentatge. Una confusió de contextos letal. La psicosi estava servida. L’única escapatòria, molt difícil, per no dir imposible: donar-se compte de l’engany i, en comptes d’intentar discriminar, posar-se, per exemple, a pixar.
El context del delfí era d’aprenentatge. Bateson i el seu equip no toleraven fer patir els delfins. Per tant, mantenien amb ells una relació afectuosa que preservaven amb recompenses aleatòries. O siga, peixos que els donaven sense que vinguera al cas. Per això, els delfins no prenien la falta de reforç a un volantí exitós com un castic, sinó com una demanda d’un altre diferent.
I, vistos estos dos experiments, ja podem entrar en el tema. ¿ La creativitat, és congènita o adquirida? Si mos atenguem al mite biològic ( 3 ), actualment en boga, seria natural i prou. Tanmateix, les meues consultes ha estat infructuoses. Pareix que no està del tot clar que la causa siga genètica.
I, menys ho està encara, si apliquem el procediment científic. En ciència, moltes proves a favor una teoria només indiquen que és plausible. Però no que siga certa. Tanmateix, una prova en contra és definitiva. és suficient per a dir que és falsa. Com ja hem vist, els delfins de Bateson i el seu equip esdevenien creatius. ¿ Este fet és un no a la tesi dels genetistes? ¿ Tomba o no el mite genètic ¿ En la meua opinió. sí.
¿Podem afirmar, aleshores, que és adquirida? D’una manera concloent, no. Em falten casos signicatius per a fer plausible esta tesi i proves negatives per a falsar-la, per a desmuntar-la.
Conclusió: allò més prudent seria parlar d’hipòtesis de treball. La creativitat podria ser genética, adquirida o, com a tercera opció, deguda a la interacció entre allò biològic i el medi.
Els problemes de la vida, però, no admeten espera. I, com que mos cal alguna visió per a encarar-los, jo faig meua la tesi de la creativitat com una facultat apresa - mentres no es demostre allò contrari, és clar. Els experiments de Bateson i el seu equip amb els delfins, les meues observacions sobre la criança de gent genial i la meua propia experiència personal ho avalen. (4)
(1) Si voleu més informació sobre els experiments de Pavlov i Bateson consulteu “La estètica del cambio”. Bradford Keeney. Ed. Paidós.
(2) Gregory Bateson era antropòleg. Va ser director de l’Institut d’ Investigacions Mentals de Palo Alto ( E.E.U.U.) i segons Lluís Aracil, un dels talents del segle XX.
(3) Mite és una paraula grega que vol dir conte.
(4) Un altre fenòmen intrigant, la psicosi. Valdria la pena parlar-ne algun dia. De moment, quedem-nos amb l’experiment de Pavlov amb els gossos. N’és una bona pista.
Des del poble, és d’a on arranquem.-Eugeni Gregori Climent.
